Castell Seguretat

26/08/2026

22/06/2026

Nit de Sant Joan a Boí i Taüll
La nit cau lenta sobre la vall,
i l’església de Sant Climent s’alça com una ombra de pedra i llum,
amb el campanar vigilant el cel,
com si fos un vell pastor que encara recorda els noms de les estrelles.

L’aire és fresc,
i la muntanya respira amb aquell silenci que només tenen els Pirineus
quan arriba Sant Joan.

A la plaça, la gent s’aplega.
Els joves porten les falles, llargues torxes de foc viu,
i els ulls els brillen com si el foc els parlés.
És una llum antiga, una llum que ve de molt lluny,
d’abans de les esglésies, d’abans dels reis,
quan el foc era l’única paraula que entenia la nit.

I de sobte, el primer crit:
—Foc a la falla!
I el foc s’encén com un batec,
i la fusta crema amb aquella olor de resina i memòria.

Els joves baixen corrent per la muntanya,
i el foc dibuixa camins vermells en la foscor.
Són com esperits antics, com guardians del temps,
com si portessin la llum perquè el món no s’apagués.

Davant de l’església, la pedra romànica s’il·lumina.
Els arcs, els murs, el campanar…
tot sembla reviure per un instant,
com si el Pantocràtor, allà dins,
obrís els ulls per mirar el foc de Sant Joan.

La gent riu, canta, espera.
Hi ha infants que no entenen res però ho recordaran sempre,
i hi ha avis que ho han vist mil vegades
i encara els tremola una mica el cor.

Quan les falles arriben a la plaça,
el foc s’aixeca com una pregària.
No és un foc que crema:
és un foc que purifica,
que uneix,
que recorda.

I en aquella nit breu,
davant de l’església de Boí i Taüll,
el món sembla antic i nou alhora.
La llum del foc i la llum de la pedra
fan un sol batec,
i la vall respira com si fos viva.

És Sant Joan.
I la nit, per un instant,
és eterna.

05/05/2026